Electra, Un mite grec en passió flamenca

Electra
Teatre-Auditori de Sant Cugat del Vallès, 30 de març de 2019

Comprenc que faig coses intempestives i que no són apropiades per a mi. Però l’hostilitat que ve de tu i els teus actes em forcen a fer-ho.

–Electra a Clitemnestra en el llibre de Sòfocles

El director i coreògraf Antonio Ruz juntament amb el Ballet Nacional de España aconsegueix transformar i adaptar el mite grec d’Electra en una història ambientada a l’Espanya rural utilitzant una de les (nostres) danses més conegudes al món: el flamenc.

Amb influència d’Antonio Gades però amb tocs contemporanis tant a la coreografia com a l’escenografia (funcional i abstracte), el món de l’Electra original queda emmarcat en una passió flamenca, demostrant que aquestes històries i emocions humanes, és igual en quina època o ambient passin, són part de la nostra naturalesa. La passió per amor, les enveges i venjances, les ànsies de poder i la crueltat queden perfectament retratades pel conjunt espectacular de ballarins així com la música en directe de l’Orquestra Simfònica del Vallès i la veu impressionant de la cantaora Sandra Carrasco.

La posada en escena de moltes parts (quadres) podríem dir que és completament pictòrica, aconseguint llums que semblen impossibles, properes al barroc en pintura. Escenes com el pròleg (Fotografía de Familia) o el malson de Clitemnestra passen a un pla de memòria i oníric, quasi irreal però que sabem que no ho és perquè veiem que és en viu. Avui dia diríem que sembla un efecte digital.

La coreografia i la compenetració del cos de ball em van transportar a un lloc més gran que l’escenari físic. L’exactitud dels seus moviments en grup em va fascinar així com la integració de la cantaora entre els ballarins i ballarines.

Personalment, l’ús de les castanyoles i el vestuari (les faldes sobretot) em van transportar tan a prop del fosc món de la mort (o d’Hades) que no vaig gosar parpellejar ni respirar i vaig patir un calfred incòmode. Tanmateix, per una altra banda, hi ha moments molt íntims, especialment quan mostren amb el moviment i el gest com de bell i delicat pot ser fer una trena.

“Oh, raça d’Atreu, quines innumerables calamitats has patit abans d’alliberar-te per aquest últim esforç!”

Eva Campos Suárez
@platartistic @evinawer


Dime

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s